Baixo en bicicleta fins al mar.
M’agrada la sensació que sento en el moment que traspasso aquella línia imaginària, enmig de la sorra, entre la ciutat i el món salvatge del mar. De sobte, oblido el soroll característic de la ciutat i quedo envoltada per la remor de les ones.
Constant, periòdica, amunt i avall, sempre diferent. I m’envaeix un alè de pau, felicitat, admiració per la grandesa d’aquest fenomen. Llavors, la ment va tranquil·lament d’un pensament a un altre, i penso en el mar com a font de vida. L’origen de les civilitzacions, de la nostra història. Milers de generacions naixent i morint, com les passes que marco a la sorra i que les onades llepen i esborren.
I somric, ja que aquest mar que ara em transmet serenor també em dóna el pa que m’alimenta, tinc el plaer de treballar al Museu MARítim. Mai no et podré agrair tot el que m’ofereixes.