La nostra història marítima ens pot sorprendre en qualsevol lloc, fins i tot en una botiga de roba de fora temporada de Mango. No es tracta de fer publicitat cap marca. Simplement, us avisem que en el número 37 del carrer Girona, hi ha un local que amaga una picada d’ull a qui la sap interpretar. Les seves columnes de ferro, discretament pintades de blanc, porten una marca on es llegeix clarament: Arsenal Civil, Barcelona, 1894.

L’Arsenal Civil va ser una experiència industrial barcelonina poc coneguda, vinculada a la construcció naval en un dels racons més oblidats de Barcelona, el desaparegut  barri de Can Tunis, ara oblidat sota el ciment del port. El projecte va tenir una vida relativament curta i poc lluïda, però va deixar una empremta que pocs vincularien a una factoria naval.

Tot comença amb l’enginyer belga Alexander Wohlguemuth, que cap al 1880 tenia en marxa una petita foneria al carrer Vila i Vilà, al barri del Poble Sec. Sota la suposició que hi havia a l’horitzó grans expectatives per a la construcció naval en ferro a Catalunya,  va impulsar la creació, l’any  1886, de l’empresa Arsenal Civil de Barcelona. Podeu trobar una còpia impresa del projecte original a la biblioteca del Museu Marítim de Barcelona (https://biblioteca.mmb.cat/lib/item?id=chamo:3653&fromLocationLink=false&theme=MMB)

Wohlguemuth va instal·lar la seva factoria al costat de la carretera de la Farola (nom popular i tradicional del far del Llobregat). Cal dir que, en línies generals, el barri de Can Tunis era un lloc excel·lent per bastir una indústria d’aquestes característiques, amb espais lliures, terrenys a baix preu, una platja llarga, comunicacions moderadament bones per carretera i  ferrocarril, una interessant distància respecte a  la ciutat (ni massa prop ni massa lluny), etc. Aquest entorn era força adient per posar en marxa una drassana. I, a semblança de les colònies industrials, també es va projectar una mena de ciutat obrera entorn de la factoria, un projecte que sembla que no va prosperar.

Tot i que naixia amb la intenció de ser una gran factoria naval al servei de la marina mercant espanyola, en realitat tenia l’ull posat en l’Armada, de qui s’esperaven grans comandes en aquelles dates. És per això que la part més important de la seva activitat naval té relació amb la marina de guerra espanyola: s’hi van construir les llanxes canoneres Cóndor (1887), Cuervo (1892)  i Águila (1892). Havien de ser les primeres d’una sèrie d’encàrrecs del Ministeri de Marina, però la crisi finisecular de l’Armada espanyola va esvair les expectatives creades.

També es van fer  algunes embarcacions portuàries per a les Filipines, llavors encara sota sobirania espanyola: una draga i el seu gànguil per al port de Ilo-Ilo l’any 1896  i un remolcador pel port de Subic-Olangapó el 1897. L’Arsenal Civil va treballar també per a la  Companyia Transatlàntica, com ara algunes barcasses o les calderes del vapor Joaquín de Piélago, l’any  1891.

Però tal com havia passat amb La Maquinista Terrestre y Marítima, o els Talleres Nuevo Vulcano, van haver de buscar comandes en el món industrial o en el sector de la construcció. Les columnes de ferro de la botiga que us mostrem són una bona mostra. Altres  exemples que podem admirar són l’escultura Quadriga de l’Aurora, sobre la cascada monumental del Parc de la Ciutadella, o els lleons del monument a Colom, també a Barcelona.

La manca d’encàrrecs per part de l’Armada va fer trontollar el projecte, que en una data indeterminada, però segurament cap al 1895 o 1896, va deixar de tenir cap relació amb la mar, i no va trigar gaire a tancar. El final d’aquesta empresa és confús encara. En els anys de la postguerra encara quedaven dempeus algunes estructures, que ocupaven pescadors.

Si voleu saber-ne més, feu una cerca al catàleg de la biblioteca del museu. Hi trobareu tot el que hi ha escrit sobre aquest tema. I recordeu que en els llocs més insospitats podeu trobar un record del nostre passat marítim. Cal tenir els ulls ben oberts.