EL PROBLEMA DE LA LONGITUD: PRIMERA PART

  • Educació
  • 22.01.2014

Amb motiu de la celebració durant el 2014 del tricentenari del Decret de la Longitud, iniciem una sèrie d’articles sobre la longitud a càrrec de l’Albert Pla, responsable del Planetari del Museu Marítim de Barcelona (Immersive Adventure). Cada mes publicarem una nova entrega que ens permetrà conèixer com es va resoldre el problema del càlcul de la longitud.

Els navegants que creuaren els Oceans en els segles XV, XVI i XVII arribaren a terres llunyanes i tornaren als seus ports. Això no sempre va passar amb èxit, ja que els perills de la mar i sobretot el desconeixement del medi, varen provocar molts accidents. En definitiva, però, es podia arribar a terres llunyanes, tornar a casa i explicar el periple. 

Però què passava si les terres conquerides eren interessants i calia tornar al mateix indret? Doncs que això era pràcticament impossible ja que no hi havia una cartografia feta ni tampoc era possible tenir una bona situació. 

La navegació costanera de terres conegudes permetia tenir referències a la costa i un mínim coneixement dels fons marins, molt important per evitar embarrancar. De tota manera, al navegar molt dies seguits desconeixent la posició era fàcil cometre un error de desenes de milles i, per tant, trobar-se, per exemple, amb uns illots imprevistos que els fessin naufragar.

Aquest error era degut bàsicament al desconeixement de la longitud i no tant de la latitud. La latitud, la coordenada que ens separa de l’equador (més amunt o més a prop de l’equador) era més senzilla de calcular, gràcies a la variació d’alçada del Sol en el cel. Quan ens desplacem cap al sud o cap al Nord, canviem de latitud i el Sol també ho fa en el cel. Al migdia, amb instruments com la ballesteta, el quadrant, l’astrolabi nàutic, es podia mesurar la latitud amb una certa precisió.

Cronòmetre de Harrison H1

La longitud, però, era l’escull a superar, ja que aquesta es referia a un meridià, una línia que va de pol a pol i que es converteix en l’origen, el punt zero d’aquestes mesures. El meridià de Greenwich n’és un exemple, encara que posterior a aquestes navegacions. Però podríem parlar dels històrics meridià de Cadis, de Lisboa o de l’illa del Hierro. És evident que els meridians són una invenció de l’home per arribar a certs convenis; en canvi, els paral·lels son línies de la terra naturals en el planeta: l’equador, els tròpics o el cercle polar en són un exemple. En podem parlar més profundament en una altra ocasió.

Com resoldre llavors el problema de la longitud? Doncs la solució passà per un concurs, l’anomenat decret de la longitud  fet públic el 8 de Juliol de 1714, és a dir, enguany celebrem els 300 anys. El parlament anglès, conscient que es perdien vides humanes, i que cada vegada el temps dels viatges representava una incògnita (degut als greus error de posició estaven molts més dies navegant), va proposar donar un premi de 20.000 lliures esterlines de l’època al primer que fóra capaç de resoldre el problema  de la longitud.

Aquest segle XVIII fou meravellós per a l’astronomia, no solament per la forma en que es va solucionar aquest problema, sinó també per que s’inventaren nous instruments de mesura angular i es descobriren lleis òptiques que van transformar, per sempre, la incertesa dels navegants i mariners a l’hora de saber on es trobaven.

En el proper article parlarem de l’enginy d’aquells personatges que varen dedicar les seves vides a aquest objectiu: fer del planeta un lloc molt més proper.


Albert Pla

TAMBÉ ET POT AGRADAR...

  • segueix-nos

  • web mmb

  • subscriu-te!

    al butlletí