Novecento d’Alessandro Baricco. Les opinions dels lectors

  • Biblioteca
  • 09.06.2020
Virginian

El vaig poder llegir d’una tirada i em va atrapar. Va ser una escapada genial, un viatge. Una lectura sorprenent. Em va semblar una història preciosa, amable i molt poètica. Un conte on la realitat pot ser màgica. Tot depèn de la manera de viure l’existència.

Així es va expressar una de les participants al Club de lectura que vam fer en format virtual.

Amb aquest post volem compartir amb vosaltres, sense gaire ordre, la major part de les coses que es van dir en el Club de Lectura celebrat el dissabte 6 d’abril a través d’una trobada virtual entorn al llibre Novecento, d’Alesandro Barico. No té intenció de crònica. Fem com si deixéssim el micro obert i que cadascú ho escolti i interpreti a la seva manera. I si algú després de llegir tot això s’anima a llegir Novecento o altres obres de Baricco, estarem ben contents. En cursiva us assenyalem les frases dels lectors, i “entre cometes” les frases textuals del llibre.

Novecento és un monòleg teatral, una història breu. El protagonista és un pianista autodidacta que no baixarà mai del transatlàntic Virginian on el van abandonar sent un nadó. No toca mai terra però coneix tot el món i està assabentat de tot perquè aprèn amb atenció tot el que els passatgers li expliquen.

Darrera d’una història aparentment tan simple, hi ha tota una declaració de principis sobre el sentit de la vida. M’hi ha fet pensar.

Em va agradar molt la idea de les tecles del piano com a metàfora del món i de l’existència. I el final és inevitable. Trist, però preciós.

Cada dia que passa (de moment són 2 dies) m’agrada més.

A veces aparece un libro que en unas pocas páginas narra una historia que te atrapa, te seduce y, cuando acaba, te deja con un nudo en la garganta y un regusto a sausade. Eso fue lo que sentí la primera vez que lo leí… y la segunda… y la tercera

Esto es un párrafo extraído al azar entre tantos que se podían extraer:

“Tocábamos porque el océano es grande y da miedo, tocábamos para que la gente no notara el paso del tiempo, y se olvidara de dónde estaba, y de quién era. Tocábamos para hacer que bailaran, porque si bailas no puedes morir, y te sientes Dios.
Y tocábamos ragtime, porque es la música con la que Dios baila cuando nadie lo ve.
Con la que Dios bailaría si fuera negro”

y esta frase: “Porque es posible bajarse de un barco. Pero del océano…”


Frases destacades per una altra lectora:

“me convierto en alguien normal.., luego un dia me marcho.. levanto la vista, miro al mar… y le oigo gritar”

“todas las cosas de la vida , que aunque no es inmensa, pero que es hermosa., basta con tener un poco de fortuna y ganas”

“pero por dentro ambos sabíamos que la verdad era otra”


Personatges que destacaria…

Els tripulants tenen unes característiques que farien que en un món real no poguessin exercir les seves funcions: El capità pateix claustrofòbia, el timonel és cec, el telegrafista quequeja, hi ha un xef -Monsieur Pardin- però al vaixell no hi ha cuina. Tot això crec que l’autor ho fa per omplir de fantasia la història: barrejant fets i coses reals amb situacions irreals.


Per què no baixa a terra Novecento?

Per poder viure la vida com ell pot

Potser no és que no baixi del vaixell per por, potser no baixa per romanticisme nostàlgic.

Com que és un monòleg teatral m’agradaria poder interpretar els silencis, les pauses que l’actor deu intercalar mentre recita el text. Text ideal com a audiollibre.

La música uneix la terra i l’oceà.

Llibre ple de metàfores. Llibre ple de meditacions dolces i càlides.

La realitat pot ser màgica…

La seva visió de la terra és la nostra visió de la mar. Nosaltres no entenem que no baixi però seria igual que no entendre que algú no se senti a gust i segur dalt d’un vaixell. El vaixell per a ell és la casa, la vida i la seguretat.

 Conte meravellós, prosa poètica. Pura fantasia en un conte.

 Final obert molt maco.

 Aprenia de la gent, era qüestió de sensibilitat, sabia escoltar. Quan tocaba viatjava (viatge dins del viatge) i sabia exactament com eren els llocs perquè algú li havia explicat ja que ell no havia baixat mai a terra.

 La vida dels vaixells és molt particular. Ell no té res a veure amb la gent de terra i té un sentit de soledat

“Si bailas no te sientes morir”

No hi havia cuina, menjaven música?

Com a Océano mar i altres obres de Baricco el llibre té cadència musical, ritme, melodia.

 Molt bona l’escena de l’alliberament del piano. Controla el piano amb la música

 Ballen amb el mar. “El mar seguía las olas. Estaba conduciendo el piano”

La terra també es mou, el ritme del mar i de l’oceà és diferent. Quan l’escoltes és meravellós.


Referències que varen sortir durant la xerrada:

El quadre de Gericault El Naufragi de la medusa.

El Angel exterminador de Buñuel (pel tema d’estar tancat i no sortir)

Enllaços d’interès

Una ciudad flotante de Jules Verne

Pazzo per il Mare. Magazine.

Al mes de març el CCCB tenia programada una xerrada amb Baricco. A causa de la pandèmia la conversa fou virtual: Humanitat augmentada Jorge Carrion i Alessandro Baricco conversen

Giuseppe Tornatore, l’autor de Cinema paradiso, adaptà l’obra al cinema amb el títol La leyenda del pianista en el océano, 1998: Aquí teniu l’escena del Vals del piano:

El cantautor italià Edoardo Bennato va composar la cançó Sempre in viaggio sul mare que explica la història d’un noi que mai no va trepitjarar terra.

Alessandro Baricco Tertulias literarias recull elaborat per la Biblioteca Central Rialeda

Salud María Jarilla Bravo a “La ciudad flotante: Novecento de Alessandro Baricco y La leggenda del pianista sull’oceano de Giuseppe Tornatore” Revista de Filología Románica (2008, Anejo VI (II), 151-156) Analitza la relació entre l’obra literària i l’obra cinematogràfica. El vaixell com a microcosmos flotant.

A Youtube WesaChannel explica perquè Baricco li va canviar la vida. Odiava la lectura i llegir Oceano mare el va fer enamorar dels llibres. Ara, també diu que un cop iniciats amb Baricco cal passar a coses millors sense tant foc d’artifici.

L’escola d’escritura creada per Baricco

Alessandro Baricco, un mensajero entre culturas”. Clarín (11-7-2014)

Volverine blues del pianista Jerry Roll Morton.

  • segueix-nos

  • web mmb

  • subscriu-te!

    al butlletí