8a JORNADA DE MUSEUS, GESTIÓ DOCUMENTAL i ARXIU: On són les dones als arxius del museus?

REMEI PERPINYÀ MORERA: “LA PERSPECTIVA DE GÈNERE EN ELS ARXIUS DELS MUSEUS”

(Professora titular de la Universitat Autònoma de Barcelona i de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents)

Quina visió llegarem del món que vivim si els arxius no conserven evidències del pas de les dones per aquest món? De les seves activitats, de la seva creativitat, de la seva producció científica i cultural, de les seves lluites i reivindicacions, de les seves opinions i les seves sensibilitats? Quins referents tindran les nenes del futur si la dona no és subjecte arxivístic? Quina memòria quedarà del col·lectiu feminista i LGTIBQ si l’únic que es conserva són els expedients judicials de la repressió franquista en aplicació de la Llei de Vagos y Maleantes (convertida el 1970 en la Llei de perillositat i rehabilitació social)?

Les veus de les dones i dels col·lectius no dominants compten i conten històries i vivències diferents a les dels homes i a la memòria hegemònica. En paraules de la sociòloga Elizabeth Jelin:

“Las voces de las mujeres cuentan historias diferentes a las de los hombres, y de esta manera se introduce una pluralidad de puntos de vista. Esta perspectiva también implica el reconocimiento y legitimación de «otras» experiencias además de las dominantes (en primer lugar, masculinas y desde lugares de poder). Entran en circulación narrativas diversas: las centradas en la militancia política, en el sufrimiento de la represión, o las basadas en sentimientos y en subjetividades. Son los «otros» lados de la historia y de la memoria, lo no dicho que se empieza a contar.”¹

Els arxius han de reconèixer aquest fet, replantejar els seus valors i de manera inajornable incorporar la perspectiva de gènere a tots els aspectes de la funció arxius: des de les polítiques d’adquisicions, la valoració del patrimoni, la metodologia, la gestió documental, la difusió i la gestió del propi servei. Aquest repte afecta a tots els arxius, també als de museus. Podríem pensar que si el museu introdueix un compromís amb la perspectiva de gènere per afavorir una narrativa no androcèntrica en les seves col·leccions i en les seves exposicions i activitats, els seus efectes es propagaran a l’arxiu i, en conseqüència, el seus fons documentals reflectiran també una memòria que afavoreixi els grups socials menys privilegiats. Efectivament això serà així, però no és suficient. Per això cal ampliar aquesta perspectiva als processos de treball i a la gestió del propi servei d’acord amb la missió i els valors de cada arxiu. A més, la visió de gènere a l’arxiu contribuirà a visibilitzar grups socials ocultats per la narrativa androcèntrica dels museus i a crear nous relats fins i tot de la història del propi museu.

Des de mitjans de segle XX es qüestiona la neutralitat i objectivitat dels arxius i hom reconeix que són el reflex d’una societat patriarcal que ha arraconat i ignorat les dones. En realitat els arxius han legitimat el punt de vista dominant tant en gènere, raça com classe que s’ha imposat com a neutre. El resultat ha estat que en poques ocasions la dona s’ha considerat subjecte arxivístic, de manera que la seva veu hi és poc representada. No disposem de xifres desagregades per sexe i gènere per a explicar aquest fet a nivell global, però sí que de manera parcial se n’han recollit algunes. Sabem, per exemple, que només un 10% dels fons personals que estan descrits a Arxius en Línia ²són de dones.³ Podem mencionar un segon exemple: en el Registre de la Memòria del Món de la UNESCO hem comptabilitzat només 5 fons de o sobre dones.

No obstant, la dona sí que ha tingut presència en tant que treballadora assumint el rol de cura i custòdia de la documentació. Amb dades de 2017, representa el 57 % del personal dels arxius de Catalunya front el 42’9 % dels homes. ⁴ La seva presència és superior en totes les categories excepte en la de subalterns. Tot i així, ens falten dades per a conèixer la posició que ocupa en llocs de comandament. Aquest rol de custòdia també emergeix en constatar el seu paper en la custòdia de la documentació dels familiars homes (marit o pare) i com a donant d’aquests fons documentals.

Malgrat ser una professió que ha viscut un procés de feminització al llarg del segle XX, això no ha servit per obrir els dipòsits d’arxiu a la memòria de les dones, ni a la memòria dels col·lectius feministes i LGTBIQ. Aquests col·lectius són els outsiders dels sistemes arxivístics públics. En sentir-se marginats han estat especialment dinàmics en la creació d’arxius per a resguardar la memòria col·lectiva i individual de les seves activitats. Ja a la dècada de 1930 apareixen les dues primeres iniciatives simultàniament en aquest sentit a Estats Units d’Amèrica (World Center for Women’s Archives) i a Holanda (Internationaal Archief voor de Vrouwenbeweging (IAV), actualment denominat Atria. Institute for gender equality and women’s history) amb l’objectiu de recollir i conservar la documentació bibliogràfica i d ‘arxiu de la primera onada feminista. A partir d’aquestes iniciatives n’han sorgit d’altres al llarg del segle XX i XXI lligades a les diferents onades del feminisme. A Catalunya podem mencionar Ca la Dona (inaugurat el 1988) que aplega el centre de documentació i arxiu del moviment feminista més important del país. Més recentment, ha sorgit Fils Feministes (2020) que ha endegat el projecte ARCHIVAS per a conservar fonts escrites, orals, fotogràfiques i audiovisuals dels darrers 40 anys del moviment feminista. El que és interessant d’aquest projecte és que es qüestiona les relacions de poder intrínseques a la pròpia estructura de l’arxiu i proposa una genealogia feminista per a la classificació de la documentació.

És urgent començar a aplicar polítiques d’igualtat als arxius que reverteixin aquests fets i fer efectiu el que diu l’article 24.c de la Llei 17/2015 del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes: “Impulsar la recuperació de la memòria històrica de les dones amb la participació de les dones, i promoure polítiques culturals que en facin visibles les aportacions al patrimoni i a la cultura de Catalunya, i també la diversitat.” El primer pas és reconèixer la bretxa de gènere als arxius i recollir dades desagregades per sexes que ens permeti conèixer la magnitud del problema. En segon lloc, cal canviar la política d’adquisicions per incorporar-hi el respecte a la igualtat de gènere i a les minories per fomentar la pluralitat. Des dels arxius cal promoure actituds actives de col·lecta de fons de dones i del moviment feminista i LGTBIQ afavorint, a l’hora, mecanismes de participació en la presa de decisions sobre l’avaluació documental i la classificació i descripció de la documentació.

Això ens porta a la consideració que cal incorporar una visió integral de la perspectiva de gènere que no només afecta a les polítiques, sinó també a la metodologia. La manera com es descriu, classifica, ordena i s’accedeix a la documentació obeeix a patrons patriarcals, tot i que a vegades ni ens n’adonem. És per això que cal un esforç per repensar els processos de la gestió documental des de la visió de gènere. Per exemple: es pot revisar el concepte de productor (el terme família se situa en el marc d’anàlisi d’una estructura patriarcal), així com l’esquema de metadades per tal d’identificar tots els agents que intervenen en una sèrie documental; es poden revisar les propostes d’avaluació documental i de mostreig de la documentació; cal introduir un llenguatge no sexista en les descripcions documentals; també es poden fer guies de recerca per a estudiar la contribució de les dones a la societat.

Ara bé, per a què la política sigui efectiva s’han d’establir plans d’igualtat i nomenar responsables d’igualtat que apliquin aquest plans a les polítiques d’arxiu i gestió documental, a la metodologia i també a la gestió del propi servei d’arxiu (al personal de l’arxiu, el servei d’atenció a les persones usuàries, l’ús del llenguatge i els espais).

En aquesta última dècada s’han endegat tímides iniciatives en aquesta línia, de les quals n’esmentarem dues. L’Oficina de la Regió d’Asia i del Pacífic de la UNESCO a Bangkok ha publicat el 2020 un estudi des de la perspectiva de gènere del Registre de la Memoria del Món a la regió del Pacífic i d’Asia⁵, que analitza les inscripcions relacionades amb l’Àsia i el Pacífic a partir del marcador d’igualtat de gènere de la UNESCO. Es la primera iniciativa de revisió dels criteris d’inclusió al Registre de la Memòria del Món des de la mirada de gènere. També podem destacar el Informe sobre os arquivos públicos en Galicia. Unha perspectiva de xénero e feminista (2019), promogut per la Comisión de Igualdade del Consello da Cultura Galega, pel seu caràcter pioner donat que és el primer informe de gènere dels sistemes arxivístics de les comunitats autònomes. L’informe recull i presenta les iniciatives de gènere, feminisme i igualtat desenvolupades en els arxius públics de Galicia; recull i analitza dades quantitatives sobre la presència de dones en el sistema arxivístic; analitza els processos arxivístics de recollida, custòdia, servei i polítiques i reflexiona sobre l’atenció a les usuàries i usuaris als arxius.

Aquests iniciatives marquen el full de ruta per introduir polítiques de gènere als arxius i, en el cas que ens ocupa, als arxius dels museus. El creixent interès per l’estudi de gènere i identitat als museus s’ha centrat en les dones com artistes, visitants, consumidores i col·leccionistes d’art però ha passat per alt els arxius dels propis museus, tot i que sabem que les lògiques que els regeixen també són de gènere. Introduir, doncs, la perspectiva de gènere als arxius, a l’hora que incorporar els arxius en les polítiques de gènere de les institucions (i dels museus) és un debat inajornable.

En definitiva, cal incorporar les lliçons dels arxius feministes que ens ajuden a entendre l’arxiu com un instrument clau de l’acció feminista i l’empoderament de les dones i els col·lectius LGTBIQ; i, a l’hora, entendre el feminisme com un instrument de transformació dels arxius, perquè usar la perspectiva de gènere com un element d’anàlisi promou una arxivística més inclusiva i social.

¹ Jelin, Elizabeth (2002). Los trabajos de la memoria. Madrid: Siglo XXI. p. 111.

² Arxius en línia és el portal d’accés als inventaris de l’Arxiu Nacional, els arxius comarcals i alguns arxius municipals de Catalunya.

³ Gomila Moll, Paula. (2020). Geolocalització i dades obertes: un projecte per a la visibilització de la dona com a productora de fons documentals d’arxiu. Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents; Associacio d’Arxivers-Gestors de documents de Catalunya. https://arxivers.com/wp- content/uploads/2020/03/tfm_paulagomila_interactiu.pdf

⁴ Estadístiques Culturals de Catalunya (2020). Departament de Cultura. https://dadesculturals.gencat.cat/web/.content/sscc/gt/arxius_gt/ECC-2020.pdf

⁵ UNESCO Bangkok (2020). Gender equality: Baseline study of Memory of the World in Asia-Pacific. Asia and Pacific regional Bureau for Education. https://bangkok.unesco.org/content/gender-equality- baseline-study-memory-world-asia-pacific

ANA Mª MARTÍN BRAVO: “ELLAS TAMBIÉN ESTÁN EN EL ARCHIVO. LA PRESENCIA DE LA MUJER EN LA VIDA DEL MUSEO DEL PRADO A TRAVÉS DE LOS DOCUMENTOS”

(Jefa de servicio de documentación y archivo, Museo Nacional del Prado)

La historia de una institución como el Museo del Prado se ha construido gracias al trabajo y la dedicación de innumerables hombres y mujeres, que ha quedado registrado en la documentación que se custodia en su Archivo. Pero ¿se conoce igual el papel desempeñado por los hombres que el de las mujeres? En estas jornadas técnicas de Archivo queremos presentar documentos que muestren la participación de la mujer en la vida del Museo del Prado, que ayuden a conocer el rol que desempeñaron en la formación, conservación  y difusión de sus colecciones. Ya en los últimos tiempos el Museo ha puesto en marcha proyectos centrados en el análisis de la mujer como creadora, desde las pintoras a las copistas. Ahora es el momento de rastrear otro tipo de presencia en el mundo del arte, menos conocida. Los documentos nos revelan que ellas ejercieron una influencia notable, especialmente como coleccionistas que donaron, legaron o vendieron obras al Museo. Otras mujeres destacaron en el panorama artístico de su época  como allegadas de  pintores. Las más, se nos aparecen parapetadas tras el nombre de una figura masculina. Merece la pena explorar el largo camino recorrido por las mujeres desde su anonimato en la documentación del siglo XIX y buena parte del XX, hasta figurar con voz propia en los documentos.

Fondos  del Archivo con nombre de mujer

El Archivo del Museo del Prado se suma al impulso dado a los estudios de género desde las áreas de colección, que en los últimos años han sacado adelante proyectos como el dedicado a “El arte de Clara Peeter” en 2017, “Historia de dos pintoras: Sofonisba Anguissola y Lavinia Fontana” en 2019 o “Invitada. Fragmentos sobre mujeres, ideología y artes plásticas en España (1833-1931)” de 2020-21. Al formar parte conjunta del Servicio de Documentación y Archivo, están muy presentes los pasos que desde la vertiente de Documentación se han dado para etiquetar por género a todos los autores dados de alta en la base de datos de la colección del Museo. Esto nos abre la perspectiva de trabajar para identificar y etiquetar también en el Archivo aquellos documentos que conciernen a  mujeres, aún un objetivo que está en el horizonte.

En la actualidad, contamos con varias series documentales dedicadas a mujeres. Destaca la Correspondencia de Cecilia Madrazo, con 149 documentos y la Correspondencia de Isabel Madrazo, formada por 28 documentos. Esta documentación está digitalizada y accesible en internet: https://archivo.museodelprado.es/prado/advanced,  dentro del Fondo de Archivos personales dedicado a la familia Madrazo, adquirido por el Museo en 2012. La última incorporación ha sido la Colección de Carmen Sánchez, una altruista legataria de su herencia al Museo del Prado en 2017. Para poder investigar la figura de Carmen, se decidió en 2020 formar una sección con su documentación, que se ha incorporado también al Fondo de Archivos personales. Esta decisión va a permitir contar con documentos que serán la fuente para escribir una semblanza de esta mujer. Ella, una profesora y amante del arte anónima hasta ese momento, tendrá  un lugar en la intrahistoria del Museo,  que se presentará en una próxima exposición dedicada a dar a conocer las obras de arte adquiridas por el Museo gracias a su generosidad.

Además de estos archivos personales, la presencia de la mujer en los órganos rectores del Museo se puede documentar en la serie dedicada a la documentación de Manuela Mena. Fue subdirectora del Museo entre los años 1981- 1996, vocal de su Patronato de 1991 a 1996 y una de las pocas mujeres que ha ocupado cargos directivos en la institución. 

Documentos relacionados con mujeres artistas

Conservamos en el Archivo  una carta de Ana María Mengs de 1790 agradeciendo a Antonio Ponz su ascenso en la Real Academia (AMNP Caja: 3636, Exp: 12, Doc: 1), adquirida en 2006, que pone de manifiesto el interés de las mujeres en progresar en su formación académica. Además, tenemos los libros de registros de copistas, herramienta fundamental para hacer un análisis de la presencia de mujeres que acudían al Museo del Prado a formarse. Pero la mera observación superficial de la documentación relaciona con las adquisiciones de obras de artes demuestra que hubo que esperar a 2007 para que la institución realizase un encargo de obras a artistas mujeres, que se equiparaban así a un proyecto de 1991 sobre “El Prado visto por doce artistas contemporáneos” en el que se había obviado a las mujeres. Y es solo a partir de esa fecha cuando los nombres de artistas en femenino aparecen ya de forma más habitual en los expedientes de compras o exposiciones de obras de arte que llegan al Archivo.

Mujeres coleccionistas. Ellas compran, venden o se desprenden de obras de arte

En pocas ocasiones se ha analizado el papel de la mujer como coleccionista y, sin embargo, su aportación fue importante en la formación de colecciones privadas y públicas como lo es la del Museo. Entre los fondos personales adquiridos a los herederos de la familia Madrazo se conservaban cartas que algunas mujeres, de posición económica destacada, enviaron a pintores como Federico de Madrazo para solicitar motu propio algunas pinturas, llevando ellas la iniciativa para encargar o pedir asesoramiento en la compra de cuadros.  Más documentación conservamos sobre sus actuaciones como donantes o legatarias. Un total de 74 mujeres cedieron parte de su colección al Prado, desde los mismos orígenes de la institución. Las primeras obras que entraron en la colección como donación proceden de María Sandalia Acebal y Arratia en 1842 y desde entonces hasta la actualidad las mujeres representan un 24,5 del total de los benefactores del Museo. Sirven esos documentos para mostrar cómo ellas aparecen desdibujadas durante buena parte del siglo XIX y XX bajo el nombre de viuda o el de un título nobiliario. Importantísimos legados como el de la marquesa viuda de Pastrana o el de la duquesa viuda de Cabriñana son conocidos por el apelativo del consorte. Lo mismo sucede en los expedientes de compra de cuadros, en los que hasta bien entrado el siglo XX no aparece de forma expresa el nombre de la dueña, que queda en un segundo plano, a pesar de la firme voluntad de esas mujeres en disponer libremente de las obras que eran de su propiedad. Solo a partir de la segunda mitad del siglo XX se aprecia de forma clara cómo la identidad de ellas se impone ante el nombre del marido.

Luchando por sus derechos:

Otra interesante documentación es la que muestra a las mujeres al frente de negocios, porque encontramos sus nombres en facturas tempranas, como la presentada para el esterado de las salas flamencas del Museo en 1857, o litigando por defender sus derechos, como sucede en la reclamación por derechos de impresión litográfica en 1827. Sin embargo, en la plantilla de trabajadores del Museo la presencia de la mujer no se documenta hasta fechas muy tardías. Están bien registradas entre el personal al servicio de la Junta del Tesoro Artístico de Madrid en 1938, pero no se generaliza su incorporación hasta los años 60 del siglo XX y habrá que esperar a finales de los años 70 para que veamos a las mujeres ocupando puestos técnicos en áreas como la de conservación, restauración o administración del Museo del Prado.

NÚRIA JORNET BENITO: “ARXIUS DE DONES ALS CENTRES PATRIMONIALS: UNA OPORTUNITAT PER VISIBILITZAR EL LLEGAT DE LES DONES. MODELS I BONES PRÀCTIQUES”

(Professora titular de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona)

Suzanne Hildenbrand senyalava a Women’s Collections. Libraries, Archives and Consciousness (1986) que el desenvolupament de les col·leccions documentals de dones als USA estava lligat al desenvolupament mateix del moviment feminista (entès tant en el seu vessant activista com acadèmic) i en destacava 2 grans fases: una vinculada al sufragisme, a la dècada del 1920; l’altra, al moviment polític de les dones dels 1960. Un desenvolupament, a més, que concretava en 3 accions: preservar, fer créixer, crear equipaments.

Passada ja la primera dècada del segle XXI, podem afirmar que aquesta anàlisi pot completar-se amb una nova fase, que Kate Eichhorn (2013) situa a partir de la dècada dels 1990 i que defineix amb un potent “archival turn in feminism”; això és, un nou punt d’inflexió des del punt de vista dels arxius, que marca, de fet, una continuïtat entre la segona i la tercera onada feministes en relació als arxius i, que, com ja vaig destacar amb Bénédicte Grailles, posa l’arxiu i “l’arxivatge” al centre del repertori d’accions feministes en sentit ampli (Jornet-Grailles, 2020). Aquesta activació o intensificació s’acompanya d‘un altre moviment que fa entrar amb força l’”activisme” arxivístic en el teixit social amb l’impuls dels anomenats “arxius comunitaris”, que són vistos en la seva dimensió d’eina de contrapoder ciutadà, d’arxius socials (Ruiz Gómez, 2019).

La convocatòria d’aquesta Jornada, que ens porta a pensar en la necessitat de fer visibles les dones, la seva documentació i memòria als arxius dels museus, no fa més que reafirmar que estem vivint una nova represa de la consciència (paraula que estava al títol i al centre del discurs de la Hildenbrand) per a recuperar i valoritzar els fons i les col·leccions de dones (documentals/arxivístiques i bibliogràfiques als nostres centres patrimonials (arxius, biblioteques, centres de documentació).

En aquesta ponència partiré d’aquest context, amb un objectiu doble: marcar uns models de custòdia per aquesta documentació per cercar-hi bones pràctiques. La sistematització de models pot comportar un cert esquematisme per les interferències entre models o perquè algunes bones pràctiques poden ser compartides (ho assenyalarem); però creiem que dibuixa unes tendències i permet una lectura del panorama actual dels centres patrimonials que tenen col·leccions de dones. La meva perspectiva se centrarà en un entorn ampli (no estrictament centres d’arxius ni arxius de museus). Sintetitzant el que desenvoluparé a la Jornada:

Primer model: L’activisme feminista al centre de l’arxivatge. Característiques: Més o menys autonomia respecte als sistemes bibliotecaris/arxivístics; major o menor grau d’institucionalització. Associacionisme dones (associacions, fundacions). Importància de l’espai. Anys 70/80/90. Represa en el marc LGTBI (2000). Exemples: Centro delle Donne. Bologna./ Fondazione Elvira Badaracco. Studi e Documentazione delle Donne-Milà)./ Glasgow Women’s Library./ Ca la Dona-Centre de Documentació-Barcelona/ Centre LGTBI-París. Bones pràctiques: Vincle amb dones-feministes-associació (creixement amb donacions de fons personals de dones i grups de dones); amb sistema arxivístic/bibliotecari-“fons d’interès històric”. Acció del voluntariat. Concepte de Patrimoni ampli: biblioteca, hemeroteca, arxiu, efímera, artefacte-objecte vs. Museu.

Segon model: La documentació en el marc de la biblioteca universitària o en els instituts de dones/gènere, i al desenvolupament dels women’s-gender’s studies. Característiques: Marc acadèmic-universitari anglosaxó, impuls amb la creació de les special collections de les biblioteques universitàries, recerca interdisciplinària, la història de les dones i els estudis de gènere que necessiten noves fonts (1980-1990). Estructures lligades als governs-administració pública com instituts de gènere-centres d’informació. Represa en el marc de la valorització dels fons personals com a font de recerca (2000). En alguns casos, son centres que provenen de centres més antics (WCWA-Nova York, 1935-40; IAWM-Amsterdam, 1935). Exemples: The Woman’s Colecction-Texas Women’s University Library./ Gender and Women Studies at the University of Wisconsin./Women’s Archives- Archives and Special Collections of the University of Ottawa./ Centre des Archives du Feminisme-Fonds Specialisés-Bibliothèque Université Angers./ ATRIA- Institut on Gender Equality and Women’s History-Amsterdam. Bones pràctiques: Impuls de la recerca acadèmica i dels gender studies i del paper de la documentació i informació en el marc de polítiques públiques d’igualtat. Idea de centre o de col·lecció específica que aporta visibilitat, amb bibliotecari especialitzat. Connexió amb especialistes acadèmics a l’hora d’adquirir un material, valorar-lo, o per donar bibliografia-context. Cas especial Angers: docència-formació universitària (pràctiques Màster Archives); vincle associació feminista-missió focalitzada en l’arxiu (Archives du Féminisme).

Tercer model: Línies concretes dins de la política general de la col·lecció (captació fons personals de dones) en estructures públiques (arxius, biblioteques, museus) i perspectiva de gènere en el tractament documental: ingressos, avaluació-tria, classificació-descripció. Exemples: Arxius Nacionals Francesos-Grande Collecte des archives des femmes (2018); Arquivo do Reino de Galicia, Arquivo Histórico Provincial de Lugo, Arquivo de Galicia). Informe sobre os arquivos públicos en Galicia: unha perspectiva de xénero e feminista (2019). Bones pràctiques: Integració en una xarxa-sistema. Vincle amb el territori. Exposicions.

En un i altre model serà clau la constitució d’una perspectiva de gènere en l’arxivística (López Rodríguez, 2019) que, en el tractament documental, impulsi accions que afavoreixen la recollida de fons produïts per dones per revertir la desigual representació i desproporció en el quadre de fons d’un arxiu; o obri possibilitats per indicar en la descripció el sexe de les persones o per visibilitzar millor el seu context relacional. Una arxivística i una lectura de l’arxiu que ajudi també, en el context on estem, a descobrir el discurs de poder i les narratives de gènere darrera les col·leccions museístiques.