“El mar no existiría para él si no existieran los barcos y abrió los brazos como para acoger la mole blanca ya aquietada, pero en realidad era para abrazarse a sí mismo y retener la emoción íntima“.

(Fragments de la novel·la La Rosa de Alejandría de Manuel Vázquez Montalbán)

Deu anys sense Vázquez Montalbán. Quants cops davant d’un fet d’actualitat havíem buscat què en deia Montalbán i trobàvem els seus brillants i encertats articles que ens ajudaven a interpretar la realitat alhora que ens feien passar una bona estona gaudint d’una redacció bella i impecable. Quantes vegades aquests deu anys ens hem preguntat “d’això què n’hagués dit en Manuel Vázquez Montalbán?

Aquest és un humil i senzill homenatge, sabem que no fem justícia limitant-nos a citar una novel·la de Carvalho i destacant la seva faceta periodística. Només que consulteu el catàleg de les biblioteques veureu la varietat temàtica i estilística de la seva obra.

Us recomanem aquest article de Juan Zamora sobre com es va documentar Montalbán per escriure La Rosa de Alejandría.

“Ah, La Rosa de Alejandría, qué bonito nombre para un barco“