Resoldre però el problema de la longitud no fou cosa de pocs savis. I si bé sentireu parlar de Harrison con un dels més grans, com l’inventor del rellotge que acabaria guanyant la major part del premi, hi va haver molts altres científics, cartògrafs i artesans constructors de màquines, que haurem d’anomenar.

 Quan parlem del premi, hem de fer esment que ara fa 300 anys del decret de la longitud, una proposta del parlament amb grans fons al darrere i amb gran projecció que traspassà les fronteres d’Anglaterra. Però en temps de Felip II a Espanya ja es va fer 150 anys enrere la primera proposta de donar un premi per resoldre el problema de la posició al mar. Un segle abans Gemma Frisius, cartògraf i cosmògraf, ja va proposar el sistema del control del temps per tal de poder saber quan apartats estàvem d’un meridià de referència.

GEMMA FRISIUS

El mateix Galileu, descobridor amb el telescopi dels satèl·lits de Júpiter, tingué la idea d’utilitzar aquests astres i les seves ocultacions en el planeta, com a rellotge còsmic. Va presentar-se al concurs engegat per Felip II amb un casc, que tenia una mena d’ullera de llarga vista incorporada, i també amb una butaca basculant per tal de poder observar els astres des de la coberta dels vaixells. El propi Galileu va reconèixer però, la impossibilitat de fer mesures precises amb aquests aparells surrealistes. La idea però, fou prou bona i precisa i els cartògrafs francesos del segle XIX van utilitzar aquest sistema per fer mesures de França al servei de la cartografia imperial. També l’utilitzaren els astrònoms francesos Michain i Delambre en la famosa mesura de l’arc de meridià que donà lloc al sistema mètric. Això sÍ, tots en terra ferma!

Al segle XVII i als segles anteriors hi havia rellotges, però la seva precisió distava de ser bona. A més, per ser més precisos els calia ser de grans dimensions, com els instal·lats a algunes catedrals. Tot i així, això suposava tenir un error fàcilment de 5-10 minuts diaris. Recordem que amb la velocitat del gir de la Terra, la projecció d’un astre varia 1668,3 km en una hora, (40.040 km dividits per 24h) o 27,8 km en un minut, que és el mateix que dir 463 metres en un segon. Llavors imagineu un error de deu minuts en el còmput del temps: són 278 kilòmetres o 150 milles. Això vol dir anar a parar a qualsevol punt menys on vols anar.

Però no només fou important afinar el control del temps. Els instruments de mesura angular de l’època presentaven també enormes problemes. També era ben sabut que l’atmosfera distorsionava els cossos i canviava la seva posició real en el cel. Van aparèixer primer Snell i després Newton i Huygens, que ens van aportar las lleis de la reflexió i la refracció. Això va fer millorar la precisió en el càlcul de la posició dels astres i va permetre també incorporar miralls a certs instruments. Desentranyar les lleis de la propagació de la llum, ajudaria i molt a la navegació. Calia però que un seguit de circumstàncies s’anessin afegint per poder “tancar el cercle” i trobar el camí de la longitud.

Això ho explicarem en el proper capítol.

Albert Pla