Resoldre el problema de la longitud passava doncs pel control del temps amb precisió, fet que com hem comentat, només fou possible a través de la invenció del cronòmetre marí. Fou la gran aportació de Harrison.

Però, i agafar alçades dels astres? De què serviria la precisió del cronòmetre si no s’afinava en la capacitat dels instruments de mesura angular?

Ballesteta

En la història de la navegació, s’havien utilitzat diferents instruments per observar els astres, al principi millorant els que ja s’utilitzaven a la terra, com el kamal, el quadrant o l’astrolabi. Més endavant es va avançar cap a instruments específics pensats per a la navegació astronòmica, com la Ballesteta o el quadrant de Davis, que per lectura directa o d’esquenes, ja milloraven la comoditat i la precisió. Però fets de fusta, aquests instruments tenien encara uns cossos massa fràgils per a romandre ajustats o calibrats després d’uns quants dies seguits navegant. Un bon observador podia fer amb aquests instruments un error d’un grau.

Quadrant de Davis

A més no disposaven d’òptiques, característica que aportaren els instruments de tercera generació ja dotats de lents i filtres. Apareix una millora del quadrant de Davis que aportà Flamsted i que va permetre per primera vegada projectar la imatge del sol en un instrument de mesura marí.

Octant

La revolució arriba amb l’octant, inventat per Jhon Hadley (Anglaterra) i Thomas Godfrey (Amèrica) pràcticament al mateix temps. Aquest instrument de doble reflexió i dotat d’ullera, ja creava un fals sol que baixava fins l’horitzó. La necessitat de guanyar encara més precisió va fer avançar l’octant cap a un instrument que tenia una lupa amb un nònius per a les mesures fraccionals: era el naixement, el 1757, del sextant, construït per un artesà mecànic i calibrador, també anglès, anomenat Jhon Bird. S’aconseguia amb aquest instrument arribar al minut de precisió, seixanta vegades més que la ballesteta!

Nevil Maskeline, competidor de Harrison en la cursa de la longitud (en parlarem d’ell més endavant), va demanar que el nou instrument arribés a ser capaç de mesurar arcs de fins a 120 graus, necessaris per als càlculs derivats de les distàncies lunars, sistema que ell mateix havia publicat. El sextant adoptava la seva forma definitiva de sisena part de cercle.

Sextant

I ara fa la seva aparició un matemàtic anomenat Jesse Ramsden (anglès, com no!) que dissenya una màquina divisòria per a fer línies d’alta precisió i millorar per tant la lectura al limbe dels sextants. Aquest és un punt molt important: les mesures depenien en darrera instància de la capacitat de segmentar de manera uniforme i equidistant qualsevol arc o superfície de lectura. Ramsden, no només va fer això, sinó que aportà el cargol micromètric i fabricà els primers cercles verticals que substituiren els antics quadrants dels observatoris. Aquests cercles verticals evolucionarien cap als cercles meridians que mesurarien les posicions dels astres del cel i aportarien noves dades per a efemèrides i taules, (angle sideri i declinació dels estels i planetes) que a la seva vegada serien utilitzades de nou en navegació.

Arribar a aquesta precisió amb el sextant exigiria però tenir en compte els errors geomètrics deguts al diàmetre solar, al paral·laxis o a l’alçada de l’observador i sobretot errors físics deguts a la refracció atmosfèrica. Això, si us sembla, ho deixem per a la propera entrega, cap a finals d’abril.

Albert Pla