La navegant Judith Mas és la protagonista de la nova edició del cicle Petites històries, grans dones al Museu Marítim de Barcelona.

Judith Mas (Barcelona, 11/04/1972) es va embarcar com a marinera el 2010 a bord del JU, juntament amb la seva parella i capità de l’embarcació, el Marc.

En Marc era un navegant experimentat, però ella treballava de dissenyadora gràfica i mai havia tingut contacte amb el món de la navegació. Quan el Marc li va parlar del seu projecte de solcar el món, no s’ho va pensar, i tots dos deixaren amarres per embarcar-se en una aventura que va durar deu anys.

Durant aquest periple, van tenir el seu fill Aleix, qui ara té 11 anys. Els seus primers sis anys de vida, l’Aleix va solcar els mars i oceans amb els seus pares, compartint tots tres vivències i aventures.

Ara ja fa uns anys que van deixar enrere tota aquesta singladura, però la Judith encara és un referent per a moltes persones que voldrien embarcar-se i deixar enrere terra ferma…

Ens expliques quin ha estat el teu viatge?

Doncs vam estar durant nou anys solcant mars i oceans… Això no vol dir que tota l’estona estiguessin movent-nos d’un lloc a un altre, sinó que vivíem i treballàvem en el nostre vaixell.

Vam deixar amarres el setembre de 2010 per creuar l’Atlàntic, rumb al Carib per arribar a Martinica. Des d’aquí, vam passar per les Antilles, illes de Veneçuela, Colòmbia, Panamà, les Galápagos… Vam passar temporades a diferents indrets.

Durant aquesta singladura em vaig quedar embarassada. Vam venir a Barcelona pel part, però vam tornar a San Blas (Panamà) amb el nostre fill, l’Aleix, quan només tenia sis mesos per seguir on ho havíem deixat.

Des de San Blas, vam posar rumb cap a la Polinèsia francesa: les Illes Marqueses, Tahití… Després Vanuatu, a Nova Caledònia, per acabar el periple el 2018 a Austràlia… Allà vam vendre el nostre vaixell, el JU, per tornar en avió.

Vam viure a bord del JU durant nou anys de les nostres vides!

Per quin motiu vau emprendre aquesta aventura?

El Marc feia molt de temps que volia fer aquest projecte. Havia estat navegant des de la seva infància, és skipper (patró) i professor de vela.

L’estiu del 2008 vaig fer la meva primera travessia amb amics des de les Balears al Masnou. El Marc era el capità d’aquell xàrter… El mar ens va unir, mai més no ens hem separat. El “gran blau” em va atrapar i enamorar per sempre.

Un any més tard, ens vam comprar el nostre estimat veler JU per iniciar el nostre viatge… Estar en contacte amb la natura em feia tremendament feliç.

La mar em dona aquesta connexió de pau, de tranquil·litat, de meditació i de llibertat. Soc una aventurera i amant de la naturalesa.

Llavors, quina era la teva experiència com a navegant?

No tenia experiència abans de conèixer el Marc. Per això, vaig estudiar el PER i vaig navegar molt pel Mediterrani abans de la nostre aventura. Ara estic estudiant el patró de iot. A navegar s’aprèn navegant, i mai deixes d’aprendre…

Es pot dir, doncs, que ets una experta?

Jo no diria que soc una experta però sí he aprés a viure fondejada els 365 dies de l’any i he adquirit molta experiència en navegació oceànica. Es com una marató. Però la responsabilitat sempre ha estat del capità…, jo era la marinera.

Quan es fa navegació oceànica, pots navegar durant setmanes sense veure terra, i només coneixes la meteorologia de la primera setmana, així que és possible enganxar un temporal. Al Pacífic Sud poden durar dies…

I quan us trobàveu en aquesta situació de temporal, què fèieu?

Sempre havíem d’estar alerta! Nosaltres només érem dos tripulants amb un nen a bord… En aquestes situacions, l’esgotament és extrem. Et vas acostumant a confiar en el pilot automàtic, sense baixar la guàrdia. És impossible relaxar-te en ple temporal. El vaixell sembla una coctelera.

La navegació és força mental. Davant les inclemències ens unim i fem un equip espectacular. Ens ajudem i cuidem l’un de l’altre. Això és vital quan navegues, a més de conèixer a la perfecció la teva embarcació.

Quines vivències et van marcar? A quins llocs tornaries?

En van marcar moltes vivències: l’embaràs a San Blas, va ser una delícia: viure fondejats tot l’any, fent snorkel, navegant entre illa i illa, pescant llagosta, cabres de mar, i a sobre vam poder treballar per sobreviure. Sense dubte tornaria a San Blas!

També tenir l’Aleix a bord durant els seus 6 anys a bord va ser una meravella. Poder veure´l créixer dia a dia, sempre amb nosaltres però també sense perdre´l de vista ni un segon. Una època meravellosa! La millor escola de vida per un nen. És amant de la natura, dels animals i del mar.

Altres llocs molt especials van ser el volcà a Vanuatu, on vam trobar gent molt feliç, humil i encantadora. També una illa anomenada Santa Maria, on arriba un vaixell un cop  l’any.

Allà els hi porten medicaments, roba, llibres per a l’escola i alguna cosa que demanen els locals. Ens vam enamorar del poblat. Viuen de l’agricultura, tenen horts el mig de precipicis a la muntanya i arbres fruiters.

Els hi vam fer un cop de mà, i els hi vam regalar caps (cordes) per poder lligar bé les seves casetes fetes de fulla de les palmeres, una xarxa per pescar… Ells ens portaven llagostes… Ens deien els germans blancs… Va ser un intercanvi preciós.

I sens dubte, tornaria a la Polinèsia Francesa, a Tuamotus, sempre diem que ens volem jubilar en un raconet d’aquest paradís.

I si éreu tan feliços, per què vau tornar?

Vam tornar per l’Aleix. Aquesta és una vida complicada per a un nen. Ell necessitava estabilitat, ens demanava anar a l’escola i estar a prop de la família. Els nens necessiten nens. Però també pensem que l’Aleix ha tingut la millor escola de vida. És un nen feliç, amant de la natura, dels animals i del mar.

Al Marc i a mi ens ha costat estar a terra, ens hem tornat una mica salvatges durant tants anys vivint a bord. La multitud de gent ens angoixa.

Ara ja farà uns 5 anys i encara hi ha dies que em costa viure a terra. La idea d’aquesta aventura era acabar la volta al món, jo no hagués tornat. Sí que enyoràvem les amistats i la família, però on em sento mes feliç i en pau és a bord d’un vaixell.

El vostre veler era el JU… ens parles d’ell?

Vaixell preciós, fort, dur i molt segur. Per fer la volta al món era ideal.

El dia que el vam vendre vam plorar molt. El vaixell era casa nostra, havíem viscut moments molt emotius. Vivíem, treballàvem i viatjàvem. Ens portava a llocs màgics.

Primer en parella i la nostra Trufa, un gos d’aigua, i més tard amb el nostre fill Aleix, on va créixer durant els primers 6 anys de la seva vida.

El vaixell te ànima, el cuides i ell també a nosaltres.

Anys després, què ha significat per a tu aquesta experiència?

Em sento molt afortunada. Va ser un aprenentatge molt enriquidor, moments molt feliços, també experiències molt bèsties de perill tant per la meteorologia, com fondejats i pels perills a terra. Per a mi són els millors anys de les nostres vides.

Ara seguim navegant, es la nostra passió! Cada estiu fem una travessia en família…

I ara, tens alguna aventura a la vista?

La meva sòcia i jo hem creat 52Azul, una empresa que organitza experiències i esdeveniments nàutics: cursos de vela, monogràfics, esdeveniments corporatius, sortides i programes de navegació.

Fa poc que som armadores! Tenim dos velers meravellosos per poder fer un club de vela i classes de vela. Un somni que pensava que mai arribaria. Estem molt emocionades.

També hem creat una associació de dones navegants que es diu Lobas de mar.

És una entitat creada per promoure la vela femenina i promou diverses activitats orientades a visibilitzar la relació de la dona amb la mar i generar sinèrgies entre la comunitat nàutica femenina, a més de posar en rellevància referents femenines.