La nova edició del “Petites històries, grans dones” al Museu Marítim presenta la biòloga marina i investigadora Iosune Uriz.

Iosune Uriz Lespe (Estella, Navarra, 25 de desembre de 1949) és una investigadora pionera en la taxonomia, biologia i genètica de poblacions d’esponges marines, reconeguda en l’àmbit internacional.

Va ser una de les primeres dones que utilitzà l’escafandre autònom a Espanya. Ha desenvolupat la seva investigació a la Mediterrània i l’Antàrtida, on ha descrit més de 30 noves espècies d’esponges.

Iosune, de 73 anys, ja està jubilada i ha dedicat  més de 45 anys a la recerca en el camp de les esponges, al Centre d’Estudis Avançats de Blanes. Els seus companys de feina la defineixen com a una investigadora incansable i vital… De fet, la seva empenta fa que encara continuï investigant com a “Ad Honorem”.

Us convidem a descobrir la seva interessant trajectòria professional en aquesta entrevista que li hem fet des del Museu Marítim de Barcelona, amb motiu d’una nova edició del cicle Petites històries, grans dones, en el que enguany participen nou museus de la ciutat. 

 

Iosune, a l’MMB estem molt contents de comptar amb tu en  aquesta nova edició del cicle Petites històries, grans dones,  ja que pensem que pots ser una gran referent per a molts nens i nenes… Ens pots dir què volies ser de petita?

De petita no sabia què volia ser, a part de gelatera de carret o recollidora de gossos perduts… Mon pare intentava imbuir-me que fos farmacèutica -molt apropiat per a una dona-, deia. Ma mare, mestra com ella… -també apropiat-… Jo només sabia que no seria ni farmacèutica, ni mestra…

I què et va motivar a ser biòloga marina?

Això de la biologia marina no existia quan jo vaig estudiar. Vaig fer Biològiques a Pamplona, lluny del mar i prop de casa (Estella), a la Universitat de Navarra. Vaig pensar… “Aquesta carrera també és per a dones”, ja que n’hi havia un nombre similar, de dones i d’homes al curs.

Però en acabar, moltes d’elles van fer farmàcia -tenia raó el meu pare?-, perquè es convalidaven moltes assignatures. I la resta van fer oposicions per ser professores d’institut -idea de ma mare-… Només tres dones del curs vam voler dedicar-nos a la recerca, i tan sols jo a la recerca marina… Parlo de 1972…

I et vas capbussar de ple…

Jo frisava per experimentar noves coses i ja sabia que el que més m’atreia era l’etologia (comportament animal), a ser possible amb animals grossos i expressius, és a dir, prioritàriament amb micos… (la pel·li Gorilas en la niebla i Dian Fossey, la científica representada per Sigurney Weaver, eren el meu model)!

Per fer això s’havia de viatjar a l’Àfrica… i jo no tenia cap contacte, malgrat que vaig preguntar als profes de la Universitat, que em miraven com si fos boja, i realment no sabia per on començar a buscar…

Així que vaig ser pràctica -un component de la meva personalitat que m’ha ajudat a compensar el meu esperit romàntic-, i vaig seguir els consells del meu profe de Zoologia que em va explicar com a Blanes hi havia un Aquàrium amb un director “savi i molt interessant”, que feia recerca marina i que col·laborava molt amb els pescadors del poble.

En aquest cas, va ressorgir el meu esperit romàntic. Vaig fer cas a Don Lluís el meu profe de Zoologia i vaig contactar amb el director de l’Aquàrium de Blanes, el Doctor Rubió, per tal de fer una entrevista… I em va suggerir d’estudiar les esponges, ja que no se sabia gaire cosa… Vaig descobrir la Mediterrània!

I la teva feina va ser…

La vida et marca el camí i un només ha de viure amb els ulls ben oberts per aprofitar “els senyals”…

Un dia vaig anar a Barcelona per comprar-me sabates, i la sabateria era enfront del consolat francès. Vaig veure una convocatòria que penjava a la porta, vaig entrar i vaig emplenar la sol·licitud, i em van donar una beca per investigar el que havia decidit seria el meu objecte d’estudi: les esponges… Era el destí! Resulta que les esponges són els animals vius més antics de la terra!

Vaig conèixer en Jacques Cousteau (l’inventor de l’escafandre autònom i un gran divulgador de la vida marina als 70-80), i vaig estudiar les esponges de les seves campanyes al Mediterrani.

En Rubió, sense saber-ho (o si?), em va encaminar cap a una línia de recerca on fer-se famosa no era difícil, ja què hi havia tant per descobrir! Només calia una mica d’imaginació i moltes hores de dedicació.

I de l’Aquàrium de Blanes, vas treballar al Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CSIC)…

Sí! Vaig aconseguir ser científic titular del CSIC als 34 anys. I va començar la meva aventura de veritat…

Des d’aleshores, he treballat en la identificació d’esponges del Mediterrani, de l’Atlàntic, del Pacífic i de l’Antàrtida. L’estudi del seu cicle de vida, el comportament de les larves, com es dispersen, fins a la genètica de poblacions per determinar quines estaven en perill per una baixa diversitat genètica.

He tingut projectes per estudiar la guerra química en el mar i com aquestes molècules tòxiques poden utilitzar-se per fer medicines, per analitzar la contaminació del sistema litoral (a prop de les costes,) fent servir les esponges, les quals acumulen els contaminants als seus teixits i poden integrar la contaminació de l’aigua durant temps llargs (filtre l’aigua)…

En alguna ocasió has comentat que “el que no té nom, no existeix”…

Sí, sí. Una de les meves activitats al llarg dels anys ha sigut la taxonomia d’esponges marines. Al mar hi ha milers d’esponges que s’alimenten de l’aigua que filtren, però encara en queden moltíssimes que ningú sap com es diuen.

Estudiem les seves característiques (color, forma color, mida, esquelet i DNA, i també li mirem el codi genètic. Un codi que només té aquella espècie (com el codi de barres dels aliments que hi ha al súper). Però l’important és que tinguin un nom perquè, sense nom, és com si no existissin.

I per què és rellevant conèixer les esponges?

Perquè representen 9.000 espècies conegudes al mar i es suposa que poden ser moltíssimes més (cada dia es descobreixin espècies noves).

Perquè a les esponges podem trobar l’origen dels animals actuals, la qual cosa es desconeix.

“… a les esponges podem trobar l’origen dels animals actuals…”.

Perquè són una part important dels ecosistemes litorals i serveixen de refugi per petits, però importants, invertebrats i peixos.

Perquè també tenen una funció purificadora de l’aigua, al filtrar-ne grans quantitats, i retenir els contaminants.

Perquè estan associades amb una gran abundància de bacteris i ens permeten estudiar les relacions metabòliques entre l’animal i el bacteri, i servir de model per conèixer com funciona el microbioma en humans (ara que està tan de moda, en haver-se descobert la seva rellevància en moltes malalties).

Perquè produeixin substàncies que s’investiguen i poden generar nous medicaments contra malalties de difícil curació…

Què suposa la teva feina per a la comunitat científica?

Tots els resultats de la nostra recerca els vam publicar en revistes internacionals perquè la resta de la comunitat científica de tot el món s’assabentés.

La recerca són petites contribucions que es van sumant fins que algú troba l’últim esglaó i és qui sembla que ha fet el descobriment i s’emporta la fama. Però no, els grans descobriments són la suma de moltes descobertes més o menys petites que es van sumant.

“… els grans descobriments són la suma de moltes descobertes…”

I  per a la nostra vida quotidiana?

Els resultats més rellevants que poden ser més fàcilment entesos per a la societat, els publiquem en revistes més properes (que anomenem de “divulgació”), perquè la societat que ens paga (som funcionaris pagats pels impostos de tots els ciutadans), també en sigui partícip.

També vam fer programes de tele de gran difusió, com ara “Informe setmanal” o QUE/QUI/COM o Més enllà del 2000, i vam sortir a molts diaris, inclús nord-americans.

L’aplicació més evident de la meva recerca és la investigació sobre nous medicaments anticancerígens a partir d’esponges i d’altres invertebrats marins. Hi ha medicaments al mercat i d’altres estan en fases experimentals. Però és una aplicació important dels nostres estudis.

La majoria dels resultats obtinguts, si s’expliquen clarament, poden satisfer la societat interessada que s’assabenta del nivell de coneixement que tenim en determinats temes, especialment els mediambientals. 

Cada vegada més, gràcies a la conscienciació dels científics i d’una gran part de la societat, aprenem què s’hauria de fer i que no, si volem conservar aquest planeta en bones condicions.