Des de fa uns mesos, les notícies del trasllat de la Facultat de Nàutica de Barcelona i de la venda, per part de la Universitat Politècnicade Catalunya, de la seu històrica que aquesta facultat ocupa han estat un tema present a les converses formals i informals mantingudes entre persones vinculades al món cultural i marítim.

El que llavors només era un rumor o una sospita malauradament es va confirmar en el decurs de l’acte solemne d’inauguració del curs acadèmic 2013-2014 del passat 3 d’octubre, per boca del vicerector d’infraestructures de l’UPC qui va afirmar que la facultat de Nàutica abandonaria la seva seu històrica amb tota seguretat i, tot sembla indicar, amb la major rapidesa possible.

Des del Museu Marítim de Barcelona, no podem deixar de manifestar la nostra preocupació per una notícia que ens afecta profundament per motius diversos. Des de fa uns anys hem assistit a la postergació sistemàtica fins arribar a la desaparició, de les empremtes que la història i la cultura marítimes del nostre país havien deixat a la ciutat, i molt especialment, al cor de la Barcelona marítima que s’articulava al voltant del port.

Unes petjades, aquestes, que ens identifiquen com a realitat social, cultural i urbana i que han constituït elements destacats d’un patrimoni marítim material i immaterial, testimonis d’un passat, un present i, fins ara crèiem i encara ho fem, un futur en els quals la mar hi és i s’hi fa notar.

En aquest escenari, la Facultat de Nàutica, hereva de l’Escola de Nàutica de Barcelona que el 1769 es posava en marxa per donar resposta a les demandes d’una societat civil en plena expansió econòmica, ha estat baluard d’una part essencial del patrimoni marítim: la ciència i la praxis de la navegació.

La seu que ara passarà a acollir, previsiblement, activitats que poc tenen a veure amb l’educació i la cultura, ha estat símbol material d’aquesta riquesa i punt de referència per a una àmplia col·lectivitat vinculada a les activitats marítimes. La seva construcció, impulsada per l’Institut Nàutic de la Mediterrània entre 1930 i 1932, testimonia la importància que els poders públics conferiren a aquest llegat marítim en un moment crucial per a la història de Catalunya.

El Museu Marítim de Barcelona és especialment sensible a aquesta circumstància perquè comparteix amb la Facultat de Nàutica aquests orígens, també sota l’aixopluc de l’Institut. Foren els primers passos d’una aventura que ha corregut paral·lela, compartint la missió de vetllar i divulgar el saber científic i el llegat patrimonial vinculats a la mar, i el veïnatge en el front marítim de Barcelona.

Lamentem profundament que les actuals circumstàncies de la Universitat Politècnica de Catalunya hagin conduit a aquest desenllaç i que no s’hagi pogut trobar una altra sortida a aquesta situació crítica que la reconversió de l’edifici en un establiment comercial i el desarrelament d’una institució amb prop de 250 anys de trajectòria docent i cultural, de l’entorn on es va gestar i es va anar configurant i canviant amb una vocació indiscutible de servei, de permanència i de futur.