Torno del mar, com una clofa obscura

– si fóssim només això? –

Deixo a la riba tot el que em té cura

– i m’avaro tota jo.

És d’alegria en batibull d’angoixa,

a l’ordre ancestral rebel,

que m’evadeixo? O que la terra broixa

m’escup i no tinc arrel?

O bé… i què: que he exhaurit la història

i sento que em falla el pas?

No m’abelleix una petita glòria

– si cantes o cantaràs.

Només el mar sempre impensat voldria

– encara vull – mar tan nou,

mar tan vell! Faci el cor la teva tria,

els ulls no diuen mai prou.

I quan l’onada em rebot a la cara

i la rialla fa un ai,

s’arca el llagut i vela i botavara

cauen en un salt com mai.

Brusc, el timó varia i ve la costa:

tortura que entra de ple,

brava i feréstega: com un mal hoste

fascina i no deixa re;

només colors i espesseïdes formes,

murs de burell i d’argent;

cors d’al·leluies sense veu ni normes,

dèries de l’aigua i del vent.

Torno del mar, com una clofa obscura

a la pura ventura.

Poesia de Clementina Arderiru i Voltas (Barcelona 1889- 1976)

8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora