Treballs submarins

  • Foto de mar
  • 01.10.2020

L’any 1999 vàrem entrevistar un dels últims capbussadors equipats amb escafandre semi-autònom i que pertanyia a una generació de professionals que treballaven en el desballestament de vaixells a Catalunya.

 

Agustí Starnari Castella ens va obrir les portes de casa seva, al cor del Poble Sec de Barcelona. De caràcter comunicatiu i alegre, va explicar-nos episodis de la seva experiència professional i ens va fer donació d’un conjunt de fotografies sobre els seus  treballs al mar, així com un compressor Siebe Gorman & Cº Ltd.

Agustí Starnari

 

Compartim un fragment de l’entrevista:

 

Sr. Agustí, d’on prové la seva relació amb el mar?

 

Des de petit ho he viscut a casa. El pare treballava com a bussador a l’Armada Italiana fins que, durant la I Guerra Mundial, arrel de les feines de rescat d’un vaixell que venia d’Amèrica i que es va enfonsar davant les costes de Sant Carles de la Ràpita, va conèixer la meva mare i s’hi va quedar a viure .

 

Quin rescat hi va fer?

 

Van treure benzina i lingots de ferro.

 

El seu pare, quins encàrrecs rebia?

 

Va treballar en el desballestament de vaixells. Anava a Tarragona, Tortosa, Blanes, per exemple. Va estar vivint 7 anys a Vallcarca (Garraf), fins a la Guerra Civil, i li pagaven 20 duros setmanals fixes, tan si hi havia feina com si no. El dia que es posava a l’aigua cobrava a més a més un duro (o mig duro si era mitja jornada). També va treballar a Barcelona en Salvamento de Buques i a Fomento, Obras y Construcciones de Barcelona. De jove, jo li feia d’ajudant.

 

Són treballs molt durs, fins quan s’hi va dedicar el seu pare a l’ofici de bussador professional?

 

Tota la vida, fins al final. Va morir en accident d’immersió a 20 metres (squeeze / coup de ventose), quan tenia uns 50 anys.

 

Per desgràcia, era un accident habitual.

Sí. A casa hem viscut del mar. El meu avi matern era pescador. Jo vaig seguir l’ofici del pare. Vaig treballar en el desballestament de vaixells en diferents indrets de la costa: Sant Feliu de Guíxols, les illes Formigues, Cadaqués, etc. M’havia d’assabentar dels indrets a on hi havien vaixells enfonsats i després sol·licitar els permisos necessaris per a poder treballar legalment. En les Comandàncies de Marina en treia majoritàriament la informació dels derelictes.

 

Una feina arriscada…com es desballestaven els vaixells enfonsats?

 

Treballava amb dinamita per a poder treure els fragments de ferro que interessava fossin de gran volum doncs el ferroveller pagava un millor preu. Les peces es pujaven al vaixell a través d’una grua a bord. A Sant Feliu de Guíxols vaig treballar 3 temporades (cada temporada corresponia als 3-4 mesos d’estiu, quan les condicions de la mar eren bones). Guanyava bé i podia viure d’aquests diners la resta de l’any.

 

Quines altres feines feia com a capbussador?

 

També vaig rescatar vàries grues de les que tiraven blocs per a fer les esculleres i que havien caigut al mar en alguna maniobra (a Sant Feliu de G., Palamós i a Sant Carles de la Ràpita). A Tarragona vaig treballar en la instal·lació de vivers de musclos. Els últims treballs els vaig fer al port de Barcelona.

 

Quan va deixar l’ofici?

Vaig tenir problemes de salut, tot començant per una sinusitis. Com va convertir-se en un problema greu vaig deixar aquest ofici i em vaig dedicar a fer treballs de transport en furgoneta. Tenia 45 anys…

 

Algunes de les fotografies que el Sr. Starnari va donar al Museu, van il·lustrar la secció “Àlbum de fotos” de la revista Drassana número 11 (2003): Drassana11_albumfotos

Enllaç permanent de la revista Drassana a Raco: https://www.raco.cat/index.php/Drassana/article/view/106296/132808

 

  • segueix-nos

  • web mmb

  • subscriu-te!

    al butlletí