Aquestes setmanes de confinament a casa, a causa de la crisis sanitària del Covid-19, treballant amb la mateixa intensitat que qualsevol altre dia al Museu, però amb un temps per la reflexió tan necessari (i del que hem perdut la pràctica per aquesta necessitat irracional de córrer per tot i a totes hores del dia), podem reprendre alguns dels projectes que el dia a dia ens aboca a isolar-los en carpetes de temes pendents.

He recuperat una carpeta amb unes poques fotografies, pendents de catalogació, que contenen uns retrats de Gregorio Siles Peña, resultat de la donació del seu nét Isidor Prenafeta Siles. Gregorio va ser un dels pocs supervivents del naufragi del “Príncipe de Asturias”, de la Naviera Pinillos, en març de 1916. De professió tècnic electricista amb càrrec d’oficial, la seva rutina a bord era realitzar la inspecció diària de reconeixement de tots els compartiments elèctrics del vaixell. Un home que estimava el mar i gaudia de la seva feina. En aquest viatge, que seria l’últim com a treballador del mar, navegava en un vaixell nou, modern, i segur. O això hi creia ell. El cert és que el dramàtic naufragi del Príncipe de Asturias i les grans dificultats posteriors per ser rescatat li van marcar per sempre més i va abandonar l’ofici i la navegació.

Les fotografies són unes reproduccions digitals que ens va lliurar el nét, i que es van publicar (no totes) en el llibre “El misterio del príncipe de Asturias. El Titanic español”, escrit per Isidor Prenafeta Siles, Ed Noray, 2012 . Recordant a l’autor del llibre, que fa uns anys va estar consultant els nostres fons i ens explicava la seva aventura en la cerca d’informació sobre el seu avi, reconstruint la història a partir dels relats de l’avi, de la seva mare, i de familiars, el fet és que ens va oferir les poques fotos que hi conservava de Gregorio. De seguida vàrem acceptar la donació, sobre tot pel valor que aporten les fotografies de gent de mar, com a persones, a banda de la professió. Malauradament no en tenia gaires. La majoria d’aquestes fotos són de caire familiar, moltes posteriors al naufragi. Però és que la vida familiar a terra ens fa comprendre el personatge al mar.

Gregorio no va tornar al mar perquè la seva família, i sobretot la seva dona Maria, havien patit molt quan vàrem rebre la notícia del naufragi, agreujat amb l’absència de notícies sobre Gregorio. Amb els dies el van acabar de donar per mort, sense ella saber el calvari dels 9 dies que el seu marit va sobreviure com va poder en una illa apartada de la civilització. Casualment va ser rescatat per una barca de pescadors que navegava per la zona. Maria va patir, “ Llegó el momento en que ningún periódico o diario daba noticias de nuevos rescatados. Gregorio estaba muerto.”

Aquesta és la nostra història de les fotografies que ara formen part de les col·leccions del Museu.

La història de Gregorio Siles és resultat de la voluntat per recuperar un passat només conegut per la seva família, de relats per part de Gregorio i els fills i cosins en reunions familiars. En definitiva, una persona anònima, fins que el seu nét investiga sobre ell, recupera unes poques fotografies, uns records en la memòria, recorre a altres fonts i escriu un llibre. Aquests dies que estem a casa, seria una bona oportunitat per recuperar àlbums familiars, correspondència, i documentació sobre els nostres avantpassats. Descobrim així la nostra memòria “històrica”, i segurament ens acompanyarà en alguns moments de la soledat del confinament. I, qui sap, igual ens trobem amb sorpreses

Si teniu documentació familiar que ens volgueu fer arribar, podeu contactar amb nosaltres a través del correu-e informacio@mmb.cat

Post escrit per Silvia Dahl. Conservadora. Arxiu fotogràfic. Museu Marítim de Barcelona