13 de novembre de 2002: S.O.S. PRESTIGE. Escolto impactat. Ahir vaig sentir neguit al posar-me al meu llit ampli. M’he llevat prest al matí amb una boca pastosa, amb set d’aigua neta i fresca, i sorolls d’alarma de paquebot dels meus amics de la mar baixa, pescadors de sempre. Els meus fills, peixos de bon sopar, no respiren el seu oxigen habitual i les meves nebodes, aus de mala astrugància, no poden ni aixecar el vol. Hi ha la percebeira Baia que està plegada de braços amb llàgrimes seques. La sang de la ferida immensa és negra. La política és de plastilina i els diners estalviats en un gran vaixell, per no fer créixer gaire la factura, alimentarien la meva fauna durant uns anys. A mig matí, la televisió ofega la paraula del nàufrag i festeja un missatge de cap importància. Jo, l’oceà perdurable immens, estic a punt de l’ofec
Alberto Pagnelli
