13 de novembre de 2002
—S.O.S! S.O.S! —crido huracanat enmig de la tempesta.
El Prestige està condemnat a enfonsar-se i jo, a sentir la mort en vida. L’ànima i la consciència em cauen al damunt i m’ofeguen com les 77.000 tones de petroli que comencen a ennegrir el mar i les llàgrimes. Aigua muda i densa com la tristor.
—S.O.S! S.O.S! Soc Apostolos Mangouras, capità del Prestige. El vaixell s’enfonsa. Som a 28 milles del cap Finisterre.
«La fi de la terra», penso. I també dels viatges, dels somriures, de la dignitat, de la llibertat. La presó és tan insignificant al costat de la tragèdia mediambiental per la qual se’m recordarà. I quan tot s’enfonsa, ja no lluito; només espero. Soc el cadàver d’un peix mort que arribarà a la costa arrossegat per una marea negra.
Rocbet
