Amb 58 metres d’eslora i 850 tones, la nau és la rèplica d’un vaixell mercant de la Companyia Sueca de les Índies Orientals de mitjans del segle XVIII que es va enfonsar molt a prop de la ciutat de Göteborg el 1745.

Avui en Ron, cap dels contramestres del vaixell (n’hi ha tres en plena navegació), ens ha fet una visita guiada per tots els racons de la nau. Ens ha mostrat tots els “secrets” que amaga el Götheborg, que originalment va fer tres viatges comercials a la Xina, abans d’enfonsar-se l’any 1745.

El vaixell es va reconstruir tal i com es va fer l’original al segle XVIII, de fusta, amb mètodes tradicionals, incloses les pintures i colors del vaixell i els mobles interiors, les talles de popa i proa, els caps, les veles,… tot fet a mà. També els canons es van poder reproduir, ja que es van trobar els plànols originals a la foneria que els va crear, que encara funciona.

Dins del vaixell en Ron ens ensenya una petita mostra de la càrrega que portava la nau original: porcellana xinesa, té verd, seda i articles de luxe com una closca de tortuga, rareses de l’Orient per al gabinet de curiositats dels clients més rics.

La vela major pesa mitja tona i, per transportar-la, un cop enrotllada, calen 18 persones. Hi ha veles de reposició per tot el vaixell, així com substituts dels pals, de fusta de pi, per si calgués canviar-los. Per manegar la roda del timó, en condicions normals, calen dues persones.

Al museu hi ha en Johan, ajudat per en Tarzan, que cada dia repara les veles de lli (d’un gruix de 1000 gr./m2) i les cus a mà, a la manera tradicional, amb el punt pla i d’altres, molt petits, per evitar que el velam canviï de forma o es doni quan s’inflen les veles. Tot el perímetre té un cap cosit amb punts curts per a més fermesa i per aguantar la força dels vents de la navegació al mar del nord i als oceans. Les veles han d’estar sempre ben seques per a que no es malmetin, per això el velam es guarda quan el vaixell és a port descansant.

Tots els caps són de cànem i estan fets a Noruega. Abans de fer-los deixen les cordes dues setmanes (o un mes) submergides en brea, per tal que estiguin més protegits de la humitat i durin més, doncs no és fàcil trobar caps com aquests, no s’aconsegueixen d’un dia per l’altre. La Mirjam és una de les poques especialistes en la feina de “teixir” l’acabat final dels caps. L’extrem té un acabat i trenat especial, per evitar que el cap és trenqui i es desgasti: se li passa per l’extrem un cap molt més fi, que és el que facilita el seu maneig.

La tripulació, a ple rendiment, està formada per 20 professionals i 55 voluntaris fent torns. Dormen generalment en un coi, cosa que resol un problema d’espai i permet estabilitat per descansar en moments de temporal. Tota la tripulació és molt amable, especialment el contramestre en cap, que desprèn simpatia i coneixements per igual. Ell ens ha dit que tots els tripulants se senten feliços de ser on son, i això es nota.