La caldera marina és un objecte que segurament no pot competir amb el glamour d’un sextant o d’una bitàcola, per no parlar d’una carta nàutica manuscrita. Però sense ella no es pot concebre la revolució del vapor en general, i naturalment tampoc en la marina. Aparentment només es tracta d’un vas tanca on s’escalfa aigua per convertir-la en vapor. Però abans hi ha tot un domini del foc i del carbó per aconseguir la màxima potència calorífica, que permetrà que una màquina converteix la força del vapor en moviment. És a dir, que la caldera està en el principi de tot, amagada entre la brutícia i la foscor.

En els primers anys de la navegació a vapor, la caldera consumia molta aigua i sovint havia de ser alimentada amb aigua de mar. Les sals i la brutícia acumulades a dins i un limitat coneixement de la resistència dels materials creava sovint una situació explosiva, literalment. Les explosions de calderes van ser freqüents en els pioners de la marina de vapor, i un argument pels qui creien que aquesta tecnologia no substituiria mai a la vela.

La caldera està vinculada íntimament a unes professions ara desaparegudes. Una era el paler, que movia muntanyes de carbó i alimentava les calderes; era el pitjor treball a bord d’un vaixell i en paraules d’una persona que coneixia ambdues feines, “al costat d’això, fer de miner a terra ferma equivalia a tenir una feina de senyor”. L’altre professió era el fogoner, un veritable artesà en el domini del foc i la combustió del carbó. Paler i fogoneres treballaven a l’infern, com mostra un dibuix del vapor Reina Victoria Eugenia i en cas de naufragi rarament tenien possibilitats de salvació.

Quan el combustible sòlid va ser substituït pel fuel, algunes calderes van ser adaptades i van viure una pròrroga. Però el motor de combustió interna, i especialment el Diesel, anunciaven el final. Amb el canvi tecnològic també van desaparèixer aquestes professions, així com les grans carboneres dels ports i les xemeneies llargues i estretes dels vapors.

Oblidar la caldera seria una injustícia. Per sort, hi som nosaltres. Al Museu Marítim de Barcelona hi podreu trobar diversos testimonis del seu rol en la història de la ciència i la tècnica: des de llibre sobre la seva construcció i manipulació al catàleg de la biblioteca , fotografies que mostren el seu procés de fabricació (per exemple unes calderes pendents de muntatge als Talleres Nuevo Vulcano, uns plànols detallats procedents de la factoria Astilleros de Tarragona S.A.  o una caldera perfectamente conservada i restaurada feta cap el 1909 i que va estar donant servei durant dècades en una petita llanxa- remolcadora de la Junta d’Obres del Port de Barcelona, la Ligera, feta a les Drassanes Burell.

Recollir i preservar tot tipus de patrimoni, des d’artefactes a fotos, passat per documents o testimonis orals, permet entre d’altres coses explicar petites històries dels objectes i fer justícia als artefactes que ens han portat on som i que no tenen mai el protagonisme que mereixen.