Què fa que un objecte, en un museu, sigui valuós o sigui més important que els altres? L’antiguitat? L’autor? El material del qual està fet? Aquesta pregunta està íntimament relacionada amb una altra gran qüestió: què és i que no és patrimoni resulta una pregunta clau en un museu.

El Museu Marítim de Barcelona mostra, en la seva exposició permanent, una gran quantitat d’objectes de tota mena que criden l’atenció per una raó o per un altre. Però si féssim una enquesta entre els visitants, i fins i tot entre el personal del museu, no hi hauria consens sobre el “rànquing” de les peces més importants. La rèplica de la Galera Reials, la Carta de Vallseca o la maqueta del dic flotant i deponent de Barcelona són fermes candidates, però segurament hi hauria sorpreses.

Potser és més fàcil assenyalar quins són els objectes menys vistosos, menys atractius, de l’exposició. Voldríem convidar-vos a fixar l’atenció en un dels que passen més desapercebuts: un petit model de barca, en realitat una draga, identificada amb el número de registre 10457. El trobareu al costat de peces de gran volum, molt interessants, cosa que no ajuda gaire. No sabem qui el va fer ni quan, tot i que sembla feta en la primera meitat del XIX. Tampoc sabem res de la seva història, llevat que va ser adquirit el maig de 1960 al senyor Antonio Galilea Labrada. Però sí que sabem què representa. És un artefacte evocador d’una de les històries més interessants i desconegudes de la nostra Història Marítima.

El model representa un draga tipus de rosari, sínia o catúfols, feta a partir d’una màquina de vapor muntada sobre el buc d’un llagut de pesca. No és el model més bonic del món. No representa un navili de Trafalgar ni un gran transatlàntic. Però l’hem rescatat de la reserva del museu per posar-la a la vista després de dècades d’oblit, i li hem fet lloc a la part més moderna i espectacular del museu com un acte d’homenatge. Aquest text és una reivindicació, i un recordatori que les aparences enganyen, també en el món del patrimoni.   

ELS BANCS DE SORRA

Tot mirant el model ningú pensaria en el rei Alfons el Magnànim, però hi ha una connexió invisible: una lluita de quatre segles per aconseguir que Barcelona tingués un port com cal. I tant el rei com l’embarcació que representa el model tenien un enemic en comú, aparentment invencible: la sorra.

L’any 1439 l’esmentat monarca va concedir al Consell de Cent un privilegi per tal que es pogués començar a construir, a la platja de la ciutat, un abric artificial per protegir les embarcacions del vent i dels moviments de les sorres que venien de la costa de Llevant. Cert que el projecte va ser un veritable desastre: esculleres destruïdes pels temporals, obres aturades per manca de diners, etc. Però va ser el primer pas en la construcció del port actual.

Les coses eren tan lentes i difícils que a començaments del segle XVIII, el port era poc més que un fondejador, amenaçat per uns enormes bancs de sorra, anomenats “tasques”, que deixaven només uns petits canals d’entrada. Si diem que alguns vaixells havien de ser literalment arrossegats per damunt la sorra acumulada a la bocana no cal dir res més.

Només es podia fer una cosa: dragar el fons i moure la sorra d’un lloc a un altre. Aquí trobem algunes de les primeres referències concretes a les dragues, la única eina disponible per combatre la sorra. Era una lluita desigual. Imagineu centenars de tones de sorra humida en una platja, i imagineu com la podeu moure utilitzant només unes barquetes i unes pales, denominades antigament pontons. Els pontons estan descrits perfectament a l’obra Los Veinte y Un Libros de los Ingenios y Máquinas, de Juanelo Turriano. En aquest manuscrit del segle XVI apareix el dibuix d’una draga de pala i també d’un gànguil. La draga consistia simplement en una gran pala muntada sobre una barca, accionada a força de braços. La pala sobresortia per la proa del vaixell i, tot fent palanca, es treien paletades de sediments; també podia estar col·locada a una banda, com sembla que era el cas de les barcelonines. La sorra es carregava en una altra barca denominada gànguil i se l’emportava a un altre lloc de la costa, pregant per què no tornés massa ràpid.  Lògicament, això només era útil en llocs de poca fondària.

L’ANY 1743 I LA “DRAGA DE NORIA”

Hi ha un document molt interessant per il·lustrar el problema: en una carta nàutica del port  de la Ciutat Comtal, datada l’any 1743 ,es veu el detall d’algunes d’aquestes barquetes treballant per deixar obert un canal d’entrada. També es veu la magnitud de la tragèdia. Aquest any i aquesta carta són molt especials: a causa de la sorra, el port va quedar totalment tancat per les tasques, de forma que hom diu que es podia passar caminant des de la punta de l’espigó fins a les roques situades al peu de la muralla de mar, a l’altra banda. Els vaixells que hi havia al port van quedar presoners, i les aigües estancades.

Per aquells anys arribarà a Catalunya la “draga de noria” (o de “sínia” en català) que perfeccionava el sistema de pala adaptant una gran roda dins de la qual una o més persones van caminant, fent-la girar, per aportar l’energia. Una veritable roda de hàmster per moure la pala. Aquesta  màquina que apareix reproduïda pel Marqués de la Victoria al seu Diccionario Demostrativo con la configuración ó Anathomia de Toda La Architectura naval Moderna i es pot veure clarament en alguns documents gràfics contemporanis catalans. Si veniu a la biblioteca del museu, podeu consultar una fantástica edició facímil (https://biblioteca.mmb.cat/lib/item?id=chamo:2787&fromLocationLink=false&theme=MMB).

No cal molta imaginació per veure que era la lluita de David contra Goliat. El gegant sempre portava més sorra de la que David era capaç de treure.

LA PRIMERA DRAGA DE VAPOR

Però a partir de 1829 va entrar en joc l’arma definitiva que permetrà, a la llarga, decidir qui serà el vencedor. Aquell any es va fer un pas de gegant amb l’entrada en servei de la primera draga de vapor, amb una màquina de 12 cavalls de potència. Tota una revolució tècnica, i no només pel port. Aquesta màquina aplicava la força del vapor i un sistema de sínia, però no per moure la pala sinó que copiava el sistema tradicional de les sínies dels pous, però en comptes d’aigua treia sorra. Amb la nova draga, només entre maig de 1829 i juny de 1830, va extreure’s 677.000 peus cúbics de llot.

El resultat fou tan bo que el 20 d’abril de 1832 va poder fondejar a Barcelona la fragata de guerra Perla, de 40 canons, el vaixell més gran que fins aquell moment havia entrat en aquest port i que només dos anys abans hauria hagut de quedar-se fora.

Aquesta draga va ser la primera aplicació del vapor en la marina a Espanya (deixant de banda els arsenals de l’Armada), i una de les primeres aplicacions industrials al país (5 o 6 anys abans que la famosa fàbrica Bonaplata). Una modesta màquina de vapor, muntada sobre una barca, va guanyar la primera ronda de la guerra contra la sorra. Ara era qüestió de temps. Els combats van ser durs i d’un enorme cost econòmic, però la victòria era possible. La resta és en els llibres d’història. Especialment recomanable l’obra fonamental de Joan Alemany sobre el port de Barcelona, consultable, com sempre, a la biblioteca del museu. (https://biblioteca.mmb.cat/lib/item?id=chamo:18671&fromLocationLink=false&theme=MMB).

No ho podem assegurar, no tenim cap prova, però pel tipus de buc i de màquina, aquest model que us estem presentant podria ben bé ser una reproducció d’aquesta primera draga de vapor (observeu de pas la modèstia dels materials, fins al punt que el modelista fa servir didals de cosir per reproduir les galledes de la sínia). Una barca sense nom ni pares coneguts, que rep ara el seu homenatge a les sales del Museu Marítim de Barcelona. A tots els efectes, aquest model ens ajuda a explicar una història important en la història del port de Barcelona i també en la història industrial espanyola.